In LSD Veritas -

Benvinguts al meu racó.


Sé tu propia luz.

miércoles, 22 de diciembre de 2010

Mención especial (recién visionadas) 9

1. El proceso de Burgos.  Imanol Uribe (1979)
2. Solyaris (Solaris). Andrei Tarkovsky  (1972)
3. Luna de lobo.Julio Sánchez Valdés  (1987)
4- The Grandmother. David Lynch (1970)
5. Chircales. Marta Rodríguez, Jorge Silva (1972)
6. Lucky Luciano.  Francesco Rosi. (1973)
7. Il caso Mattei (The Mattei Affair). Francesco Rosi (1972)
8.The Missouri Breaks . Arthur Penn (1976)
9.Profundo carmesí . Arturo Ripstein. (1966) 
10. Il caso Moro (The Moro Affair) Giuseppe Ferrara  (1986)
11. El Trapero (TV) (1982).  Narciso Ibáñez Serrador  
12- Videocracy. Erik Gandini (2009)


















 
  
 





  a

viernes, 10 de diciembre de 2010

Cortinas de humo, una solución práctica.

                                            Medidas para desviar el centro de la atención y opinión pública.
Tras la noticia del fin de la ayudas a los desempleados que anunció Zapatero, que dejarán a más de medio millón de parados sin cobertura en febrero, las medidas adoptadas por el gobierno socialista  de austeridad,  cuya dirección, estriba en recortar gastos sociales, para   la gran mayoría de familias y los ciudadanos en momentos difíciles, y que suponen para la parte de la sociedad afectada, un varapalo importante en sus economías ya maltrechas de por si, se intuyen formas de desviar la atención y opinión pública hacia otros sucesos menos importantes para encubrir los hechos más relevantes que modificarán la visión óptica de la realidad del “pueblo” español.
Después de pocas horas en   la que Zapatero anulara la ayuda y privatizara parte de la Loterías y Aena, se desencadena la huelga encubierta por los controladores, bajo la atención de todos  los mass media, televisión, radio, prensa y también de la gran mayoría de medios independientes en internet, bajo mi punto de vista, todos los acontecimientos se van desencadenando según los planes de una minoría para poder cambiar todo el entramado y la estructura   político-social y económica que van encaminados a una concienciación y lavado de cerebro al ciudadano, que desconfiado, desvalido y temeroso hacia su prójimo procurará al gran padre Estado su protección y seguridad individual y por ende familiar,  soluciones preventivas para tiempos oscuros   y difíciles encomendándose y amparándose al gran capital como forma de subsistencia.

miércoles, 8 de diciembre de 2010

DE LA VIDA I DEL DESTÍ. (RAÓ EN LA DIVERSITAT)

Voy a dejar un artículo que ha publicado Lluís en su blog "Rao en la diversitat", también recomiendo el blog, en el cual se pueden leer  artículos, poesias  en el que el autor analiza y reflexiona  aportando su visión personal, bajo mi punto de vista muy acertada sobre el hombre y el mundo en el que vivimos.

Nota: El texto está en catalán, pero lo pueden traducir sin problemas con el google traductor.




Nosaltres, exposats a allò fortuït, imprevist, inesperat, impensat, ens creguem, tanmateix, segurs davant la vida no sols a través de les nostres creences, sinó també de les nostres previsions vingudes d'una raó que, amb atreviment, molts estimen infal•lible. Ingenus! La raó no és "últim criteri de realitat". Quantes vegades hem hagut de començar de nou! Quants camins encetats!


El futur? Quina rialla! Què és el futur? Veritablement, tenim la capacitat de confirmar que allò que ha de vindre serà fructuós? Durant milers d'anys hem esperat un futur millor i mai no ha arribat!

Potser de tant parlar, treballar i planificar en nom del futur ens estiguem oblidant del present. Com podem pretendre un bon esdevenir si som incapaços d'adonar-nos que sols el present és la realitat del demà, de l'esperança?

Viure plenament l'estima, la confiança, el lliurament, la bellesa, l'amistat... Sentir amb intensitat dintre nosaltres cada moment, cada instant de la nostra vida, aquesta sensació de sentir-nos realitzats és eterna, i aquest “és” som nosaltres des del present, doncs sense present no hi ha passat ni futur. La vida no és cap mitjà al servei de la nostra voluntat. Hem de viure espontània i exclusivament el present, d’aquesta manera no tindrà sentit el manipular les persones ni l’instrumentalitzar les nostres intencions.

L’ésser humà és temps i aquest “temps” és el seu ritme... la vida és el ritme de l’ésser.

“El destí és el desig de l'imprevisible”, aquesta accepció ens hauria de fer més humils davant tots el negocis d'aquesta vida, doncs aquest "imprevisible" pertany a una saviesa de la qual som conscients que no podem arribar a comprendre, parlem del misteri de la vida.

Cada instant que passa viscut amb l'afany i la serenitat d'un cor que estima, ompli un espai immens en les nostres vides, representa un moment cabdal de la nostra existència i ens revela que l’invent de “quantificar” el temps no hi te cabuda en l'eternitat de l’ens: “Hi ha qui viu cent anys i tanmateix no ha viscut tant la “Vida” com aquell que ha mort amb quaranta”, “Un moment de goig i d’alegria no te la mateixa durada que aquest mateix moment d’angoixa i tristesa”. La vida biològica no te res a veure amb la perenne vida espiritual.

Sols quan els nostres sentits arriben a percebre, a intuir l'etern retorn, aquest renàixer de tot ens, "sentim" l’estima en l’absència d’un ser volgut, ens assabentem de l'art de viure i comprenem que “art és el continu modelar l’espontaneïtat dels nostres actes diaris per crear bé i bellesa”. Fer de la vida un art és sublim. Per aquesta raó, aquell que durant tots els dies de la seua vida crea, ofereix la seua feina, els seus actes, com a ritu d'hilaritat a l'existència, aconsegueix, no sols l'admiració, sinó l'agraïment pel consol de revelar als demés que, únicament a través d'un instant d’assossec, de calma, de contemplació, de pau, de quietud, emergeix aquest missatge ocult que ens revela que el temps no condiciona la nostra vida, doncs, com abans he referit, nosaltres mateixos som temps i "passem" al seu ritme, som vida. Sols amb aquesta actitud podrem transformar aquesta era d’individualisme impúdic i ferotge, podrem fer front a aquesta civilització de la imatge, de la mediocritat, de la trivialitat i d’una immediatesa que confon l’urgent amb l’important i ens ofega alhora que ens desacredita com a ésser humans.

El futur sols ens assegura la mort! i el destí els seus diversos i ocasionals camins que l'ésser humà, amb fortuna o infortuni, amb joia o pena, amb benaurança o misèria, recorre ineludiblement durant l'ínfim espai de temps de vida material que disposa.

Sols el destí sap de nosaltres, de la nostra sort. Caldrà, doncs, recorre els seus desitjos amb les nostres millors actituds humanes... I sabrem, per afegiment, de la felicitat.
Comentaris:
Matapuces ha dit...
Penso jo que la vida i la mort són dos accidents de la naturalesa, nosaltres els humans tan sols som un element més, de la gran diversitat de formes de vida que habita aquest món. Salutacions!!
Lluís Ronda i Berenguer ha dit...
Efectivament Matapuces, formem part d'un tot orgànic on cada ésser, solidàriament, connecta amb la totalitat a través dels ecosistemes. La vida i la mort són el teixit d'una mateixa trama, doncs el temps els abraça (i nosaltres som temps). Una abraçada.
Matapuces ha dit...
El temps no deixa de ser un misteri com els homes. Pot ser també un "invent" del pensament per mesurar els cicles, o una forma abstracta del raonament huma?!!. Que és per a tu el temps, o com el definiries? Salutacions!
Matapuces ha dit...
Jo defineixo el espai-temps com un factor relacionat amb el movimiment dels cossos o éssers vivents del planeta.
Lluís Ronda i Berenguer ha dit...
Indubtablement, l'espai-temps i els éssers estan interrelacionats. Tu ho dius molt be: medir el temps és un invent. El temps no es pot mesurar, no són els minuts ni les hores. Temps és el ritme de l'ésser,la vida és temps, per això l'ésser humà hauria de viure al ritme que marquen les coses... per això milions de persones no poden trobar la felicitat, ens manca aquest reintegrament en la harmonia activa de la naturalesa, ens manca contemplació, ens manca serenitat, cal despertar el nostre esperit per adonar-nos-en, aquesta força d'amor que uneix l'ésser humà amb totes les coses. Dis-me: un hora de goig, d'alegria, de felicitat... un hora d'horror, de tristesa, de pena... ¿duren totes dos 60 minuts? Aquesta és la demostració que el temps no es pot medir. Vivim accelerats confonent lo urgent amb l'important, tot es vol instantani, ràpid, i això no pot portar res bo.
Matapuces ha dit...
Crec que aquesta subjectivitat a l´hora de mesurar el temps, és deu a una "apreciació" psicològica del mateix temps, però quan és tracta de un dolor físic agut, realment sembla que el temps és detingui i sigui etern, això no és pot enmarcar en la subjectivitat,(és allò que deia Buda, " El dolor és inevitable, el sofriment opcinal") però la qüestió principal torna a ser la mateixa, crec que el pensament juga un paper important en tota la qüestiò.
Matapuces ha dit...
Un altre consideració que veig, és que el pensament en si, sembla que en la inmensa majoria de les ocasions acabi derivan en conflicte, un altre vegada topem amb nosaltres mateixos sense poder resoldre el entremat de tot el tema.
Lluís Ronda i Berenguer ha dit...
Ens hem d'adonar que "som diferents", cada persona és un món. L'individu no ha creat la societat, sinó és la societat que l'investeix d'identitat, l'imposa els costums, tradicions, cultura... Per aquesta causa, quan parlem de pluralisme estem parlant de diferència, d'assumir aquestes incompatibilitats en la manera de'entendre i vorer el món. El pensament, la opinió de la persona i el respecte que porta a un diàleg enriquidor on els diferents punts de vista són font de coneixement individual, ha de servir per superar els conflictes, determini que no surt del resultat d'un vençut i un vencedor, sinó d'un, diriem, sincretisme del coneixement humà en nom de l'existència.
Matapuces ha dit...
Bé, com ho veig jo, crec que si som diferents en quant les formes, pero en el fons som tots iguals, podriem aplicar el condicionament humà per aquesta qüestiò,(les excepcions que confirmarien la regla són homes que han "eliminat" aquest condicionament), però és en aquest punt on també jo veig conflicte en el que el pensament com a condicionament, és torna "perillós" per a nosaltres mateixos i evidenment ho és també en les relacions. Tot és fa complexe degut al pensament.
Lluís Ronda i Berenguer ha dit...
Em sembla que en el fons tampoc som iguals, cada persona és única i és aquesta unicitat que necessita de la relació per poder "ésser" (l'home és un ser relacional)i adonar-nos-en que som una espècie de gènere humà amb especificitat cultural, es aquesta "relació" el nexe que podríem considerar comú de tot ésser humà. Si vivim la vida pel present, si sols vivim "l'ara" amb l'espontaneïtat que li correspon a cada instant i cada dia, no tindrem la necessitat de manipular res, ni de instrumentalitzar res, ni condicionar la nostra vida amb el nostre pensament, doncs, sent així, es viu en harmonia amb tot el que viu i fructifica al nostre voltant, es viu al ritme que marquen les coses i aleshores ens adonem del sentit que te la vida per nosaltres, un sentit allunyat completament de conflictes i comtesses, de perills i temeritats. En el principi fou la paraula, el logos. La paraula surt del silenci. Nosaltres participem d'aquesta consciència universal per la qual ens es donada. El pensament, el logos, ens és participat. Per això és tan important "connectar", trobar instants de pau, de serenitat per beure d'aquesta saviesa que ens és oferida cada instant de la nostra vida. Però, evidentment, açò no és així, per això aquesta societat de la pressa, l'ego i l'avarícia, com tu dius te pensaments que es tornen perillosos, tot conformant un món estructuralment injust i abocat a un atzucac mortal.
Matapuces ha dit...
Entenc el teu raonament, però ja una qüestiò que no acabo de veure amb claredat, quan dic que en el fons som iguals, ho dic en el aspecte psicològic, en el del patiment per ficar un exemple, nosaltres recordem les nostres experiencies y les solem transformar en sofriment o joia, el pensament és una de les causes, però hi ha una altre pregunta i és ¿Per quê els homes estem en constant patimen, o en constant conflicte, en la majoria dels moments?´ És un pregunta sencilla però a la vegada difícil, que trobo que ens tindriem que fer tots, i ho dic tambè perquè aquesta mateix patiment sembla que vagi en augment, segons ens anem fen cada vegada més grans.
Lluís Ronda i Berenguer ha dit...
Som els éssers de carn i d'os qui fem que la nostra felicitat no siga possible, doncs nosaltres mateixos ens formem el sofriment, el dolor, l'angoixa i la malaltia: per la nostra poca harmonia,per eixe afany concupiscent i maquiavèl·lic de manar, posseir, de tenir... tot això va acumulant patiment, dolor i sofriment. Si veritablement visquéssim una vida de sobrietat, de viure sols amb allò necessari, si forem capaços de desprendre-nos de tot allò caduc, de tot allò que avui és però dintre uns instants pot deixar de ser, el nostre esperit, la nostra ment, el nostre cor, serien lliures i podrien actuar amb la subtilitat i fluïdesa que viuen aquells que col.laboren amb la gestació constant de la realitat, de la naturalesa,i que estan implicats amb actituds de respecte i de compromís davant la vida. Viure amb alegria el sofriment és possible, doncs aquestes persones mai no estan tristes simplement perquè saben que són mortals. Per això també, agafar el sofriment dels demés i fer-lo nostre és un acte d'alegria pel nostre esperit, un acte humà... encara que per alguns els coste d'entendre.