"Besos al Besòs". Revolta urbana Sant Adrià del Besòs. Barcelona , tardor 1990

L'última setmana d'octubre de 1990 es van produir diversos esdeveniments que resumien el que estava sent i seria encara més la política urbanística que aspirava a modificar de forma radical la forma urbana de Barcelona i, de passada, també la seva fisonomia social. En aquell moment donava inici la reforma de la reforma de Moll de la Fusta --la remodelació que adaptava els canvis en el front litoral de la ciutat al disseny del cinturó del litoral. S'iniciava l'enderrocament dels Baños San Miguel, els últims que quedaven després que les excavadores acabessin amb els de Drassanes i Sant Sebastià, a més d'amb els entranyables quiosquets de la Barceloneta, en un dels episodis que més clarament advertirien de la falta total de sensibilitat de les autoritats municipals en matèria de patrimoni històric i sentimental de la ciutat. També es presentava en públic el disseny del pont mòbil que uniria el Portal de la Pau amb el Moll d'Espanya i el centre comercial previst per a ell, el Maremàgnum. La Torre Mapfre i l'Hotel Arts continuaven creixent. El preu de l'habitatge no feia més que créixer i els propis pisos de la Vila Olímpica veien incrementar el seu valor, el que convertia el nou barri en un dels més cars de la ciutat i li permetia oferir-se al públic en clau d'exclusivitat.

El camí cap a la gran mutació urbana que havia de conèixer el sud de Barcelona de la mà de les Olimpíades i després del Fórum dels Cultures estava obert i s'antullava imparable. A la zona, la remodelació --llegeixi's destrucció-- de Poble Nou, el disseny del nou barri 22@ --destinat a la instal·lació d'hotels i empreses de noves tecnologies-- i l'aixecament d'altre barri de luxe --Diagonal Mar-- serien els pròxims passos. En aquell mateix moment, en la perifèria de la ciutat de desenvolupava altre tipus d'esdeveniments que desacatava les ordres d'entusiasme impartides a la ciutadania i desmentia el triomf de l'harmonia i el consens entre els destinataris dels plans urbanístics en marxa, és a dir els nous urbanitzats. En la veïna ciutat de Sant Adrià del Besòs i en un dels seus barris fronterers amb Barcelona, el Besòs --7.000 habitants, en el límit indistinguible amb el barri del mateix nom en la capital--, el dijous 26 d'octubre va tenir lloc el motí urbà més important que ha conegut el país des de la guerra civil. Tot començà a les 6 del matí del 25 d'octubre, quan els treballadors de l'empresa Gines Navarrès, S. A. instal·len, sota una forta protecció policial, les tanques que indiquen la ubicació d'unes obres immediates.

Els primers enfrontaments es produeïxen en aquest mateix moment, quan uns 400 veïns intenten impedir l'inici dels treballs, el que és impedit amb una càrrega policial. A la tarda 2.500 veïns es manifestes recorrent el barri i acaben topant també amb la policia. A partir d'aquí es van a repetir la mateixa lògica durant diversos dies: recorregut massiu pels carrers de la zona, amb una forta presència de dones que la premsa subralla i, immediatament, enfrontaments brutals amb la policia per part de grups de joves, llançament des de terrats i balconades de tot tipus d'objectes i substàncies contra les forces policials --salfumán, lleixiu, pots de conserves, maceras, fins i tot electrodomèstics i bombonas de butà--, ús d'armes de foc --es van trobar més de trenta casquillos de calibri Magnum 22 i 9 mil·límetres parabellum, disparats pels habitants contra la policia. Ja havia hagut disturbis en el barri pels mateixos motius, amb atacs contra la tanca que indicava el lloc de les obres, aixecament de barricades, xocs amb la policia. Van ser el 29 de gener i sobretot la nit del 7 de febrer de 1984, però amb una intensitat incomparable a la dels fets que se succeirien a la fi d'octubre de sis anys després.

Entre el 25 i el 30 d'aquell mes es van succeir greus desordres, protagonitzats per veïns de totes les edats que llançaven pedres, bengales i còctels molotov als mossos d'esquadra --la policia autonòmica catalana, que rebia allí el seu baptisme de foc com força antidisturbis--, incendiaven contenidors, impermeabilitzaven amb barricades els accessos al barri, al mateix temps que tancaven els col·legis i els establiments del barri. Un editorial de La Vanguardia batejava els fets com "la intifada del Besòs" (30 d'octubre). El conflicte es va desenvolupar al marge de l'associació de veïns institucionalitzada, i les negociacions posteriors les va assumir una comissió nomenada assembleàriament. El símbol de la lluita veïnal va ser la palmera solitària que obria l'ampli espai en el litigi, justament la qual donava nom al lloc: el Solar de la Palmera.