La Conquista de la Inocencia - Jesús Lizano

Estado=Capitalismo

El Estado es su esencia sea del color que sea es capitalista, para ver este hecho sólo hay que repasar un poco la historia, de momento voy a dejar un diálogo que mantuvieron en su día el expresidente de Venezuela Hugo Chávez con el presidente de Repsol Antoni Brufau:

Antoni Brufau: “Nosotros estamos muy cómodos y siempre con muy
buena relación con el gobierno, con PDVSA y con el ministro”
Hugo Chávez: “¿Te das cuenta? No somos tan diablos, ¿eh?”. [...]
Hugo Chávez: “Brufau, ¿qué vamos a hacer con tanto gas?”
Antoni Brufau: “Alguna utilidad le encontraremos 2 ”.

Artículo completo:  Chávez: "Brufau, ¿qué vamos a hacer con tanto gas?"

De todos modos, no deja de ser una paradoja el "enfrentamiento" que se da entre los gobiernos, venezolano, ecuatoriano o boliviano - por poner un ejemplo- con el imperialismo estadounidense, en mi opinión estas disputas mas o menos enconadas son meras cortinas de humo para distracción de las masas y desviaciones del centro de atención de los asuntos más importantes y vitales para el funcionamiento de la sociedad en general por parte de la élite de poder.

¿Cómo explicamos este tipo de asociaciones entre Estados que se dicen "socialistas" y grandes empresas multinacionales?

¿Cómo pretenden acabar con el Capitalismo este tipo de gobiernos "socialistas"?

Según el presidente ecuatoriano Rafael Correa "Eso es como un mendigo sentado en un saco de oro”, la figura del mendigo es la del gobierno o Estado, y la del saco de oro es la los recursos naturales.

Esta opinión queda mejor expresada en el artículo" Bolivia-Ecuador: El Estado contra los pueblos indios de Raúl Zibechi;

"Hay un abismo que los separa, cuya línea divisoria es el proyecto de país y el denominado “desarrollo”. Correa está convencido que la mayor amenaza a su proyecto, que denomina “Socialismo del siglo XXI, viene de lo que él denomina la izquierda “infantil” y grupos ambientalistas e indígenas que, dice, rechazan la modernidad. Por eso critica al que “le dice no al petróleo, a las minas, a no utilizar nuestros recursos no renovables. Eso es como un mendigo sentado en un saco de oro"

Toda la verborrea politiquera que utilizan los mandatarios de estos países se queda en la nada por muy buenas que fueran o sean sus intenciones en el plano social, superar esta contradicción se hace imposible cuando la alianza es con el enemigo que preconizan combatir, en esta coyuntura las disputas que puedan haber entre Estados - entre oligarquías- son sólo por una porción del pastel a repartir, son en esencia económicas, no hay más ideología que la del Capital, la política queda en un segundo plano y sometida al Capital y subvertida por la pseudo-política de la inmensa mayoría de los que ejercen la política.

Podríamos calificar directamente que el engaño y posterior manipulación de los gobernantes hacia sus súbditos corresponde al auto-engaño de aquellos convertido en corrupción como modus vivendi por parte de éstos.

Hay que sumar aquí la consecuencia de todos estos hechos y las repercusiones que han tenido, tienen y tendrán en el futuro, un panorama desolador para una inmensa mayoría de cobayas humanas al servicio de una élite restringida de poder para diferentes tipos de experimentación, en el que el ser humano quedará reducido a ganado, sin capacidad de reacción y decisión sometido e inducido a los dictámenes superiores, neutralizado en su libre albedrío a partir de patrones establecidos de pensamiento y conducta que conformaran diferentes tipos de sociedades según las normas y reglas dictadas y ejecutadas por una oligarquía internacional.

La Via Revolucionària del No-Sí

Manifest per la Independència sense Estat

PREÀMBUL

D'ençà que l'Estatut d'Autonomia de Catalunya va ser retallat pel Tribunal Constitucional Espanyol al juny del 2010, una gran onada independentista s'ha alçat entre la ciutadania de Catalunya. Els mitjans periodístics hegemònics i la major part dels partits polítics han focalitzat cada cop més l'atenció en aquest afer i un nombre creixent de persones ha sortit al carrer per a reivindicar l'autodeterminació del poble de Catalunya. D'aquesta manera, en qüestió de pocs anys, la intensificació del nacionalisme espanyol re-centralitzador d'una banda i l'auge del nacionalisme català secessionista de l'altra han esdevingut fenòmens sociopolítics dels nostres temps que revesteixen indubtablement una transcendència històrica.

Totes les persones que estimem veritablement la llibertat considerem que qualsevol grup de població que habita un cert territori té dret legítim a l'autodeterminació, tant en el sentit general de determinar les seves condicions de vida com en el sentit restringit de definir les seves fronteres. Tanmateix, això no implica necessàriament que la forma d'entendre l'autodeterminació predominant avui dia, és a dir, aquella que advoca per la creació d'Estats-nació, sigui una manera realment plausible d'exercir aquest dret fonamental. En aquest sentit, s'escau que ens preguntem: existeix una via política que respongui a les motivacions positives de la causa independentista catalana però que ho faci d'una manera substancialment millor que la proposta nacional-estatista hegemònica?

La descomunal campanya periodística, parlamentària i plataformista que ha acompanyat i esperonat l'auge independentista català ha abordat una infinitat de detalls de l'anomenat “procés sobiranista”, però, en canvi, ha escamotejat una qüestió cardinal: a saber, el fet que existeix una genuïna “tercera via” per al poble de Catalunya, una via que no consisteix en mantenir la subjugació del poble a l'Estat espanyol, però tampoc en crear un nou Estat-nació per a Catalunya. Aquesta via es troba en sintonia amb la tradició llibertària i amb els plantejaments revolucionaris integrals i consisteix en dur a terme una abolició progressiva de tota entitat estatal en favor d'una nova institucionalització realment democràtica de la societat.

L'objectiu d'aquest manifest, així com de la campanya relacionada, és precisament posar sobre la taula el fet que la via del No-Sí (No a l'Estat, Sí a la Independència), tot i ser inconcebible dins dels marcs del paradigma cultural dominant, tot i haver estat ignorada pels partits parlamentaris i les plataformes independentistes, pot constituir la millor forma de resoldre les qüestions econòmiques, culturals i polítiques que subjauen en els nacionalismes i que alimenten els conflictes territorials així com altres problemàtiques del món contemporani. 

DECLARACIÓ

Les persones i col·lectius signants actuem amb l'objectiu general de regenerar la humanitat i refer la societat a favor dels principis d'autonomia, comunitat, cooperació i harmonia ecològica, entre d'altres de similars. Davant de l'auge del nacional-estatisme independentista català, un fenomen fortament estimulat per les elits del poder i pels seus mitjans de “comunicació”, però que al mateix temps recull i canalitza una voluntat positiva i popular de canvi social i de recuperació de la sobirania sobre les nostres vides, ens sembla convenient fomentar la reflexió profunda i el diàleg social sobre els valors i les institucions que regeixen la contemporaneïtat, així com posar de manifest que existeixen formes alternatives al nacional-estatisme per tal de resoldre la qüestió de les fronteres, les institucions i les cultures nacionals dels territoris anomenats Catalunya i Espanya. En aquest sentit, declarem que:

I. Creiem que per respondre amb coneixement de causa a la primera pregunta del referèndum programat pel 9N ("Vol que Catalunya sigui un Estat?") cal que els ciutadans de Catalunya tinguem ben present quina és la naturalesa de la institució estatal. Des del seu establiment als segles XVIII i XIX, l'Estat modern ha adoptat, segons les circumstàncies, formes parlamentàries o dictatorials, governs d’esquerres o de dretes, però la seva essència ha estat sempre la mateixa: una estructura marcadament oligàrquica i burocràtica, separada de la ciutadania i per damunt d'aquesta. L'Estat modern és un agent causal de primera importància en la crisi generalitzada d'avui en dia; tal com han posat de manifest nombrosos i diversos autors, la seva naturalesa és destructiva, opressiva, violenta i capciosa. No hi ha un sol Estat al món que no estigui d'una manera o altra tacat de sang, farcit d’injustícia, erigit en base a l’engany i l’explotació dels éssers humans i de la natura. Per tot això, no ens sembla l'opció més desitjable sortir del foc (lliurar-nos de l'Estat espanyol) per posar-nos a les brases (sotmetre'ns a un nou Estat català). Hi ha millors formes d'organitzar la societat i convidem a la ciutadania de Catalunya a reflexionar seriosament sobre elles per així poder decidir amb ple coneixement de causa quines estructures volem per a la nostra societat.

II. Preguntem: volem realment que Catalunya sigui "un país normal"? Això és el que preconitza la massiva campanya propagandística d'Òmnium Cultural, però... Què implica avui la "normalitat"?  Un de cada cinc nens passa gana mentre es llencen tonelades de menjar a les escombraries cada dia a causa de les legislacions dels països "normals" i als interessos de les corporacions "normals". Les espècies animals i vegetals s'estan extingint a una velocitat sense precedents gràcies a les accions "normals" dels països "normals". Deixar gent sense casa i cases sense gent també resulta ser d'allò més "normal" en un país "normal". Podriem posar milers d'exemples que il·lustren fins a quin punt la "normalitat" dels països moderns resulta ser francament indesitjable. Només sortint-nos decididament de la "normalitat" podrem posar remei a la barbarie i la misèria del món contemporani, ja que, com deia Einstein, "bogeria és fer sempre el mateix i esperar resultats diferents". La constitució d'un Estat català entra plenament dins de la normalitat del món contemporani i per això mateix no podem esperar que produeixi resultats substancialment diferents d'allò que predomina en el món contemporani. Si volem resultats diferents, cal que explorem noves formes d'organització política, social i econòmica, adoptant opcions realment innovadores i progressistes, creatives i lúcides, valentes i magnànimes, alliberadores i solidàries, assenyades i engrescadores, sortint de la deplorable "normalitat" dels nostres temps.

III. Impugnem l'opressió que el nacionalisme de l'Estat espanyol ha infligit històricament cap al fet nacional català, però no considerem que la forma correcta de defensar-nos d'ella sigui incorrent en un altre nacionalisme estatista de tall catalanista; la superació veritablement positiva de les opressions nacionals consisteix en crear un nou moviment revolucionari integral i global que impugni i superi l'ens estatal, agent causal d'infinitat de problemes, juntament amb les altres estructures opressives i pernicioses (capitalisme, patriarcat, etc.). Només d'aquesta manera aconseguirem superar la crisi generalitzada contemporània i, al mateix temps, desenvolupar cultures locals i regionals realment lliures, vives, autèntiques, populars, sinèrgiques i respectuoses.

IV. Considerem que el moment de la història contemporània en què el poble català ha esdevingut més genuïnament lliure i positivament independent ha estat durant la revolució de 1936. Aquesta constitueix un esdeveniment històric mundialment conegut pel fet que, malgrat les deficiències i desencerts dels revolucionaris, i malgrat les circumstàncies adverses causades per l'aixecament militar feixista, a Catalunya i Aragó es va escometre una transformació radical i generalitzada de l'existència humana en la qual les assemblees de treballadors i del poble van substituir bona part de les estructures oligàrquiques. D'aquesta manera, durant l'estiu de 1936 i fins als fets de maig de 1937, el poble de Catalunya sí que va avançar cap a una veritable llibertat i una independència positiva, tal com va posar de manifest George Orwell a “Homenatge a Catalunya”, entre d'altres analistes i testimonis; en canvi, la “Catalunya lliure i independent” que promouen les elits polítiques catalanes d'avui és un miratge, i el suposat “dret a decidir” que tan proclamen, un demagògic succedani.

V. Denunciem que el referèndum programat pel 9N no acompleix les condicions mínimes dels procediments democràtics. En primer lloc, la pregunta plantejada exclou l'opció del No-Sí, conculcant així el dret democràtic a la lliure expressió d'un posicionament que reflecteix els plantejaments llibertaris, els quals, com és sabut, compten amb una notable tradició a Catalunya. En segon lloc, la formulació de la pregunta i altres aspectes importants del referèndum no s'han decidit a través d'un procés realment democràtic, és a dir, amb una participació popular lliure, directa i igualitària. Si s'hagués fet un procés d'aquesta mena, naturalment, els partidaris del No-Sí, amb el suport de totes les persones respectuoses amb la llibertat d'expressió, haguéssim proposat que l'opció de “No a l'Estat, Sí a la Independència” fos present entre les possibles respostes al referèndum. En última instància, tot això només posa de manifest la veritable naturalesa d'aquest referèndum: a saber, es tracta d'un espectacle pseudo-democràtic orquestrat des d'una institució oligàrquica com és el Parlament i escenificat pels mitjans periodístics hegemònics en mans de les elits estatals i mercantils.

VI.  Dissentim de les organitzacions de l'Esquerra Independentista catalana en la creença segons la qual la constitució d'un Estat català és un pas intrínsecament desitjable en el camí de “canviar-ho tot”. S'escau recordar, en aquest sentit, les moltes esperances i il·lusions que bona part de l'esquerra havia posat en els nous països asiàtics, africans i llatinoamericans durant la segona meitat del segle XX i com aquestes es van esgotar i desinflar entre passadissos ministerials. La creació d'un Estat català no ofereix, igualment, cap garantia de ser un pas veritablement alliberador en termes globals. És més, aquest pas conté algunes potencialitats marcadament negatives: pot provocar que l'aparell estatal assoleixi major acceptació i suport social a Catalunya, cosa que implicaria reforçar aquesta institució oligàrquica tan fonamental. D'altra banda, dissentim també de l'Esquerra Independentista i d'altres partits de la socialdemocràcia radical catalana (Procés Constituent) en la creença segons la qual és necessari i/o desitjable emprar les estructures de poder estatals per a transformar la societat. La trajectòria dels partits socialdemòcrates d'arreu del món durant el darrer segle ha posat en evidència el fet que la socialdemocràcia radical, definida com l'estratègia concebuda per a realitzar una “revolució anticapitalista” mitjançant l'aparell de l'Estat, està, per diverses raons, connaturalment destinada a fracassar en la seva pretensió de transformar radicalment i gradualment l'ordre establert cap a un socialisme veritablement democràtic. En el millor dels casos, aquesta estratègia pot brindar millores parcials, superficials i sovint efímeres; en el pitjor dels casos, pot jugar un paper reaccionari, en cooptar, absorbir, confondre i neutralitzar les voluntats populars de transformació radical i conduir-les cap al reforçament dels elements constitutius de l'Estat (partits, parlament, centralització, etc.) enlloc de cap a l'avenç de l'autonomia, la descentralització, l'assemblearisme i l'alliberament global.

VII. Proposemla construcció d'Assemblees Populars Confederades com a estructura d'organització política per a substituir a l'Estat modern. L'Assemblea Popular és la institució deliberativa, decisiva i executiva a la qual estan convocats a participar, amb llibertat d'expressió, amb igualtat de condicions amb esperit fraternal i comunitari, tots els ciutadans d'una àrea geogràfica determinada, com ara un poble o un barri. És l'òrgan polític fonamental d'una societat veritablement democràtica. Per coordinar-se entre elles i prendre decisions conjuntes, les Assemblees Populars poden formar confederacions, és a dir, assemblees de delegats mandats i revocables, escollits per les Assemblees Populars. Aquesta forma d'organització política ha estat desenvolupada històricament a molts llocs del món per tal d'aconseguir una democràcia efectiva i operativa en grans quantitats de població i grans extensions territorials. Tanmateix, per avançar cap a la plena sobirania popular, la construcció i l'empoderament de les Assemblees Populars Confederades no és suficient. Per reeixir, aquest procés ha d'anar acompanyat de la construcció d'un sector econòmic comunitari i autogestionat, de manera que no només creixi la democràcia política, sinó també la democràcia econòmica i en l'àmbit laboral. A més, aquest procés ha d'anar acompanyat, naturalment, d'un canvi  substancial en totes les esferes de la cultura humana.

VIII. Advoquem per a que cada ciutat, poble i comarca de Catalunya, així com d'altres indrets del món, s'independitzi del domini de qualsevol Estat. En aquest sentit, no ignorem una important lliçó que la història ens ensenya: a saber, que la hipocresia de la classe partitocràtica la fa capaç de flagrants contradiccions entre dits i fets, entre l'avui i el demà. Així doncs, els partits parlamentaris que avui es presenten com a paladins del “dret a decidir” i del “dret a l'autodeterminació”, si mai arriben a gestionar un nou aparell d'Estat, molt probablement s'oposaran a que exercim el dret a l'autodeterminació revolucionària. En altres paraules, quan una comarca o regió de Catalunya es vulgui emancipar de l'hipotètic Estat català, tot establint la sobirania d'una Confederació d'Assemblees Populars acompanyada d'una xarxa d'economia comunitària i autogestionària, és previsible que l'Estat català, com tot Estat, s'hi oposi amb vehemència, atès que la perpetuació de la dominació és l'eix vertebrador de l'estatisme i, enfront d'aquest eix, el “dret a l'autodeterminació” i el “dret a decidir” resulten ser paper mullat, mera retòrica, com moltes altres clàusules de les constitucions modernes.

IX. Entenem la independència com un valor humà fonamental que, per realitzar-se genuïnament, ha d'anar associat a un altre valor complementari igual d'important: la interdependència. Així doncs, advoquem per què cada persona, cada col·lectiu, cada poble i ciutat, cada regió i cada país sigui independent i, al mateix temps, en diferents graus i de diferents maneres, interdependent amb els altres. Tanmateix, els valors de la independència i la interdependència nomes poden realitzar-se plenament a través de la creació d'una veritable democràcia integral, una nova forma d'organització social en la qual cada persona pugui participar directament i igualitàriament en la formulació de les polítiques i en la presa de decisions que l'afecten. En un sistema d'Estat “representatiu” amb economia de mercat capitalista, la independència i la interdependència són soscavades de múltiples maneres i de forma constant, ja que la dinàmica de tot aquest sistema es basa en generar dependència respecte de les estructures establertes i respecte dels interessos dels poders oligàrquics.

X. Pensem que un canvi substancial i de gran abast, és a dir, una veritable revolució, és l'única forma de superar efectivament la crisi multidimensional (econòmica, política, social, ecològica, etc.) en què estem immersos com a humanitat des de fa segles. No ignorem les grans dificultats que comporta la realització d'una transformació d'aquesta naturalesa i d'aquest calat, però constatem que qualsevol plantejament menys profund i menys ampli resulta, en el millor dels casos, insuficient i, en el pitjor, contraproduent. Vista la crítica situació del món contemporani, ens sentim emplaçats a treure el bo i millor de nosaltres mateixos en el camí d'una immensa gesta transformadora que, per reeixir, ha d'esdevenir mundial, intergeneracional i intersectorial. Per a designar i pensar aquesta gesta, alguns col·lectius i persones recentment han començat a emprar la noció de “Revolució Integral”, és a dir, una “revolució que ha de canviar tant l'interior de l'ésser humà com les condicions exteriors que l'oprimeixen, que s'ha de projectar cap a un futur diferent i obert, però també fer-se present avui, aquí i ara, trencant les cadenes que ens alienen." (Félix Garcia, 2008). En altres paraules, es tracta “d'un procés històric de transformació de tots els àmbits de la societat, un procés que no està orientat a prendre el poder sinó a construir una societat nova.” (Enric Duran, 2013). Pel cas de Catalunya, el projecte de Revolució Integral “unifica tradició i canvi revolucionari, integrant passat i futur, fusionant la veritat de la història amb l'impuls per crear una nova Catalunya, sense dominació espanyola ni francesa, sense gran capital, sense ens estatal, sense polítics professionals ni partits polítics, amb llibertat de consciència, política i civil, amb la llengua, la història i la cultura nacional restaurades i desenvolupades” (Félix Rodrigo, 2013). S'argüeix que aquesta revolució és tant urgent com important perquè “el règim actual ha arribat a un nivell autodestructiu que, a més d'impedir de manera irracional la convivencialitat humana, posa en risc la supervivència de la nostra espècie així com la del conjunt d'espècies que poblen la Terra” (Antón Dké, 2013). A diferència de les concepcions transformadores dominants en el segle passat,  resulta cada cop més notori que “la principal força motriu de la Revolució Integral no seran els interessos particulars, immediats i materials de les persones, sinó més aviat la qualitat moral i la riquesa interior d’aquestes” (Blai Dalmau, 2013). Per organitzar-nos, es diu que “cal que la Revolució Integral la realitzem en base a grups locals, apostant per la descentralització i l'acció local, però amb mires i pensament global.” (Integra Revolucio, 2013).

ACCIÓ

Si el referèndum del 9N s'arriba a realitzar, els partidaris del No-Sí tenim diverses possibilitats d'acció:

• Abstenció activa com a forma d'impugnar el referèndum. L'abstenció activa ha estat històricament una forma d'impugnació dels fraus “democràtics” i una manera d'expressar la voluntat conscient de no-cooperació amb les pernicioses estructures de poder vigents. Com el seu nom indica, aquesta opció implica que ens abstenim d'anar a votar i al mateix temps realitzem alguna acció política, individual o col·lectivament, relacionada amb l'afer de la votació o amb el propi procediment implicat. Així doncs, si optem per abstenir-nos activament, durant la jornada del 9N i els dies del voltant serà escaient dur a terme algunes accions polítiques que poden tenir moltíssima més transcendència positiva i efectivitat emancipadora que qualsevol forma de vot; heus aquí alguns suggeriments: convocar una trobada d'investigació i reflexió col·lectiva sobre aquests afers amb els nostres amics, companys i/o familiars; difondre aquest manifest i altres textos relacionats en paper i/o digitalment; crear un grup d'estudi per aprendre col·lectivament sobre formes sociopolítiques alternatives a l'Estat; fer una donació a alguna organització o iniciativa que estigui operant a favor de la via revolucionària per a l'emancipació dels pobles; etc. Naturalment, totes aquestes accions no només resulten escaients en el marc de l'abstenció activa, sinó que també poden ser realitzades, i és desitjable que així sigui, per part de persones que escullen adoptar alguna de les altres opcions que figuren a continuació.
  
  
• Vot No-Sí encara que no sigui validat. Podem escriure clarament un No-Sí a la papereta, encara que sigui considerat vot nul. Aquesta és una manera de participar en el referèndum, mostrant d'aquesta manera la nostra implicació política en els afers de Catalunya, però expressant que no combreguem amb cap de les opcions donades. Es tracta de votar en consonància amb allò que considerem idoni encara que el sistema oligàrquic establert ens digui que aquesta opció no té cabuda.
  
  
• Vot Sí-Sí com a mal menor. També ens podem decantar per votar Sí-Sí però amb una actitud i una consciència radicalment diferent d'aquella que promouen les elits catalanes independentistes i els mitjans periodístics al seu servei. Es tracta de votar Sí-Sí per expressar que, dins de les opcions que les elits han deixat al nostre abast en aquest referèndum, totes elles negatives, considerem que la constitució d'un Estat català pot ser menys negativa que el manteniment de Catalunya dins dels auspicis de l'Estat espanyol. Votar Sí-Sí com a mal menor implica que en realitat advoquem pel No-Sí i, per tant, és aquesta l'opció que volem defensar públicament sempre que puguem, és aquesta la via política a la que volem consagrar la nostra energia política; no ens fa cap il·lusió un Estat català i no pensem que cap Estat mereixi un recolzament entusiasta per part del poble, però tanmateix, donades les circumstàncies, votem de forma possibilista per evitar el mal major que ens sembla el manteniment del statu quo de l'Estat espanyol.

Si la prohibició de dur a terme el referèndum per part de l'Estat espanyol dona lloc a que aquest sigui realitzat auto-organitzadament mitjançant la desobediència, emplacem a tots els grups locals que posin les urnes a incloure per ells mateixos l'opció del No-Sí entre les paperetes i a donar-li la visibilitat deguda. Així mateix, suggerim que, en la mesura del possible, les urnes esdevinguin un punt de trobada i de deliberació política en el qual es consideri la construcció progressiva d'Assemblees Populars com a forma d'exercir, de forma genuïna, plena i efectiva, el dret a decidir sobre tot allò que ens concerneix.

CLOENDA

Afortunadament, les llavors d'un altre món possible i infinitament més desitjable que la “normalitat” actual estan apareixent i germinant arreu. Catalunya és, probablement, un dels llocs del planeta on l'efervescència creativa per canviar el món, amb el seu ventall d'iniciatives regeneradores, ha florit amb major ímpetu en el darrer lustre. Desenes de milers de catalans i catalanes estem participant en projectes com ara les xarxes d'intercanvi, els multireferèndums de base, les lluites en defensa del territori, les cooperatives integrals, les comunitats convivencials, els grups d'acció política, els mètodes de regeneració agroecològica, els ateneus i centres socials okupats, els grups d'estudi autogestionats, els sindicats llibertaris, les assemblees locals, les escoles lliures, els grups de consum, etc. Aquestes iniciatives i altres de similars, tot i que encara són minoritàries, ja constitueixen un saludable contrapès respecte les dinàmiques del mercat capitalista i de la burocràcia estatista.

Però, sens dubte, podem anar més enllà. Amb les idees i les pràctiques apropiades, podem avançar cap a l'establiment dels fonaments d'una societat substancialment diferent, radicalment millor, completament nova. Per aconseguir-ho, hem de posar-ho tot en qüestió, reaprendre a viure, exercitar-nos en l'autocrítica i l'auto-superació. És l'hora de dialogar cortesament, de reflexionar profundament, d'estudiar autònomament i de debatre obertament per tal de trobar respostes plausibles a les nombroses i diverses qüestions que tenim sobre la taula. I la qüestió política fonamental i primordial que s'escau que ens plantegem és justament aquella que les instàncies del sistema establert més encobreixen i escamotegen: “És possible i desitjable viure sense Estat?” És l'hora de fer una política del poble i per al poble, una política arrelada a les places, com en la mobilització del 15M de 2011, però ara plantejant-nos seriosament l'esmentada pregunta. És l'hora de pensar profundament sobre quina humanitat volem i feinejar honestament per fer-la possible des d'aquí i des d'ara!

Catalunya,

11 de Setembre del 2014

NOTA. La signatura d'aquest manifest està oberta a totes les persones, col·lectius i organitzacions que sentin afinitat amb les seves idees fonamentals i vulguin manifestar-ho. Per signar-lo, cal emplenar el formulari d'adhesió disponible a www.no-si.cat. Es pot signar encara que es tinguin reserves, comentaris, aportacions, suggeriments. Si es volen fer comentaris, es pot fer a la secció de comentaris que es troba sota el manifest. Si es vol expressar també alguna reflexió, proposta, sentiment, informació o resereva en relació als continguts del manifest es pot fer arribar un document amb les pertinents reflexions a plataforma@no-si.cat. Aquestes reflexions es faran públiques en un recull que sortirà a la llum abans del 9-N.

Llegir més: http://www.no-si.cat/

DESCARREGA'T EL MANIFEST EN PDF

DESCARGA EL MANIFIESTO EN CASTELLANO EN PDF

DOWNLOAD MANIFESTO IN ENGLISH PDF

Documental: Conspiracion Abierta - Atentados Madrid 11-M - 911 días después

Fuente: Conspiración Abierta

El dinero como medio de especulación en las sociedades capitalistas.

El uso del dinero en las sociedades capitalistas sirve para aumentar los beneficios de aquellos que poseen el monopolio del mismo. El dinero tiene un valor especulativo dentro de los mercados financieros, Banca, Multinacionales y Estado pueden especular a su antojo con el valor del dinero, más allá del valor real de la mercancía, el único a tener en cuenta.

El dinero acaba alterando el valor real de las mercancías, de este modo tanto el productor como el consumidor padecen y sufren las consecuencias de la especulación del sistema financiero mundial que se origina a través del dinero, y ésta recae sobre la figura del hombre medio que es el trabajador asalariado.

El trabajador asalariado no posee ningún medio que pueda alterar el valor del dinero y por consiguiente el de las mercancías, al estar en la base del sistema y supeditado por fuerzas mayores que no controla, en una sociedad jerárquica sufre la subordinación y explotación de los que están por encima de el.

A todo esto, tenemos que añadirle la circunstancia de que ya no puede ejercer un control sobre la producción de mercancías como hacia en épocas anteriores, al perder la autonomía como trabajador ha quedado relegado a una simple extensión de la maquinaría industrial-tecnológica del sistema capitalista.

Poco más que agente de una cadena que lo absorbe, la robotización a base de repetición constituyen los síntomas de su conducta neurótica que lo destruyen como ser creador, la planificación industrial y tecnológica a reducido al hombre a una extensión de la gran máquina, previamente planificada por una élite de poder que posee el monopolio del dinero y por ende del Capital que acaba conformando el modus-vivendi de la sociedad en general.

En esta coyuntura el trabajador asalariado se convierte también en objeto de especulación ya sea por necesidad o consentimiento - al vender su tiempo por dinero- por parte de una oligarquía de detenta el poder al ser una extensión de la gran maquinaria productora de Capital.

Jordi Bunik - Fuera del tiempo

Jordi Bunik - Los campos del patrón

Sobre el Estado y la seguridad en el hombre.

La búsqueda de seguridad en el hombre es la consecuencia de la perdida de confianza en su autonomía y su relación con los demás, con la conformación de un sistema basado en la acumulación de bienes la seguridad está garantizada para el hombre desprovisto de fe para con sus semejantes y la de sus capacidades innatas, para así depender de lo que el sistema le ofrece.

La seguridad que busca el hombre es la que le otorga en mayor medida el sistema capitalista con el Estado como máxima figura representativa, el ejército y la policía garantizan la consecución y permanencia de la misma, pero a cambio de la libertad que podría ejercer el hombre medio como ser autónomo e independiente.

La consolidación y el dominio del Estado sobre el pueblo o las clases populares se realiza convirtiendo al sujeto en hombre-masa atomizado, incapacitándolo y reduciéndolo a objeto para su posterior manipulación por parte de una élite de poder.

Parafraseando a Max Stirner es una realidad igual que "Sin crimen no hay Estado" como también "Sin masa no hay Estado", el Estado depende de la masa como la masa del Estado.

Presentación: nuevo blog dedicado al cine.

Hace tiempo que deje de publicar películas debido a la falta de tiempo, no obstante, he abierto este pequeño espacio donde publicaré las películas y documentales que puedan ser de interés general y que me han gustado más, para que también puedan dar la opinión y debatir sobre el tema que trate la película en cuestión.

Blog:  http://cinematapuces.blogspot.com.es/

Sobre el artículo "La multinacional española" de Esteban Vidal.

Para el que le quedara alguna duda del poder que actualmente tienen todavía los Estados, voy a publicar el artículo que ha escrito Esteban Vidal en su blog "La multinacional española", en él se explica la controversia y el debate suscitado entre el poder que para muchos había detentado el Estado y que ha pasado a las Multinacionales, más concretamente, al imperialismo financiero con la banca mundial y grandes empresas a la cabeza.

La duda proviene de la gestión "pública" del Estado y la privada de las multinacionales y banca, la gestión para muchos Estatal no es otra que la del Capital, es decir de una institución aparentemente llamada pública pero que a la vez también es privada liderada por una élite burocrática de poder que confunde a la gran mayoría de las personas.

En esta coyuntura las multinacionales y la Banca son un apéndice del Estado Capitalista en manos siempre privadas - y como los hechos han podido demostrar- con funciones llamadas "públicas" dentro de la sociedad al gestionar los recursos económicos que aporta cada individuo al Estado.

Para una mayor comprensión la gestión del Estado y de la Banca no difieren en su esencia, cada institución se hace cargo de los recursos monetarios que aporta cada individuo, en el Estado por ejemplo cuando consume o cotiza en la Seguridad Social y en la Banca cuando deposita sus ahorros en ella.
                   
                                 Artículo "La multinacional española"
                           

La propaganda del sistema de dominación ejerce un efecto arrollador sobre la población, pero su intensidad suele ser redoblada en momentos y circunstancias especiales. En lo que a esto respecta cabe apuntar que no ha pasado desapercibida toda la parafernalia desplegada en torno a la reciente muerte de Isidoro Álvarez, director de El Corte Inglés. No han dudado en homenajearlo al tratar de hacernos creer que fue un hombre que se hizo a sí mismo, y que rebosaba de geniales cualidades hoy tan poco en boga como la generosidad. Pero más allá de estas insulsas adulaciones póstumas existe un trasfondo ideológico con el que se intenta convencer de que empresas como El Corte Inglés son el resultado del trabajo, esfuerzo y buena gestión de los personajes que las dirigen. Nada más lejos de la realidad.
No cabe duda de que El Corte Inglés es una empresa muy importante si sólo tomamos en cuenta el número de trabajadores que tiene a su cargo, en torno a unos 120.000, lo que la convierte en la empresa más grande del capitalismo privado. Pero nada de esto es fortuito si tenemos en cuenta que la economía capitalista, en su funcionamiento interno, no se rige por las leyes del mercado, sino que por el contrario este se encuentra regulado por la legislación que ordena y dirige la economía. El papel desempeñado por el Estado con sus órganos e instituciones reguladoras, encargadas de supervisar no sólo el cumplimiento de la legislación sino también de la realización de su política económica, explica que unas empresas prosperen hasta convertirse en gigantes empresariales mientras que otras desaparecen o pasan a ocupar una posición marginal dentro de la economía.
Así, nos encontramos con que la economía, lejos de estar autorregulada y fuera de cualquier control externo, está sometida a la supervisión, inspección y dirección de diferentes organismos estatales. En el caso español nos encontramos con la Comisión Nacional del Mercado de Valores que inspecciona y supervisa el mercado bursátil español. También está la Comisión Nacional de la Competencia que controla todos los mercados en materia de fusiones, agrupaciones, cesiones de cartera, transformaciones, escisiones y otras operaciones entre empresas. Y tampoco podemos olvidar el rol que juega la Agencia Tributaria en la recaudación de impuestos o de la Seguridad Social con las cotizaciones tanto de trabajadores como de empresas. Existe, por tanto, un fuerte intervencionismo y dirigismo estatal del conjunto de la economía para la consecución de sus propios intereses para los que se vale tanto de las empresas como de la mano de obra asalariada.
A pesar de que en los años 90 se planteó la muerte de las economías nacionales de los diferentes Estados en provecho de una economía global y transnacional, capaz de operar por encima y al margen de las legislaciones nacionales, fuera de cualquier control que no fuese el de las propias multinacionales y el de la banca internacional, los hechos prueban la falsedad de estas aseveraciones en la medida en que el Estado interviene activamente en la economía y regula los mercados.[1] De hecho el Estado es un actor autónomo que ejerce su influencia sobre todo aquello que le rodea, y que precisamente por esto da forma a los procesos económicos y empresariales que se desarrollan en la economía. Para este propósito el Estado ha desarrollado una serie de instituciones que constituyen una importante herramienta para la ordenación de la economía y el apoyo de aquellos sectores y agentes estratégicos.[2]
Las instituciones políticas y económicas del Estado han desempeñado una función importante en el desarrollo de las economías nacionales, lo que en parte explica las variedades de capitalismo que existen y las diferentes ventajas comparativas que los Estados han adquirido entre sí.[3] Pero sobre todo han servido para movilizar los recursos económicos, financieros, materiales y humanos disponibles para aumentar las capacidades propias de cada país en su competición internacional con otros Estados. Existen, entonces, unas causas de orden estructural e institucional que explican que unas determinadas economías, y consecuentemente también unas determinadas empresas, hayan tenido más éxito que otras en el contexto del sistema capitalista internacional. A ello han contribuido indudablemente otros elementos de importancia como el marco cultural de la sociedad, la estructura social de las grandes clases, etc., sin los que tampoco sería posible entender esta realidad.
El hecho de que el 90% de la producción de las economías industrializadas esté dirigido al mercado doméstico es un reflejo de la importancia que para cualquier empresa tiene el disponer de unas bases económicas nacionales sólidas. Sin esta base nacional las empresas no pueden desarrollar su actividad a nivel internacional y por tanto alcanzar el estatus de empresas transnacionales con el que acceder a otros mercados. En este sentido requieren de un apoyo institucional en su país de origen que les permita llegar a ser en la economía nacional empresas de primer orden. En el caso español las principales empresas multinacionales fueron una creación del Estado a la sombra del cual crecieron. Los casos más significativos son Ferrovial y el grupo ACS con las obras públicas de infraestructura, o grupos editoriales como Santillana que viven a expensas de editar libros de texto, pero también El Corte Inglés o Inditex con contratos millonarios para vestir al ejército y a los cuerpos represivos. Asimismo, están las privatizaciones de Repsol, Telefónica y tantas otras empresas estatales que a día de hoy son multinacionales de gran envergadura.[4]
El apoyo gubernamental es fundamental para proveer a las empresas de una posición de privilegio para alcanzar una ventaja competitiva en el mercado interior y exterior. En lo que a esto respecta son muy importantes no sólo los contratos gubernamentales, sino sobre todo la legislación laboral que facilita el abaratamiento de la mano de obra y el establecimiento del marco regulador para la consecución de mayores cotas de productividad y de explotación. Igualmente es necesario destacar que estas grandes empresas cuentan con un trato de favor estatal que se manifiesta de diferentes maneras y que es difícil de cuantificar económicamente. De este modo nos encontramos con situaciones como la de El Corte Inglés que dispone de mano de obra reclusa en las cárceles españolas para su producción textil, lo que comparativamente constituye una ventaja sobre otras empresas competidoras que no disponen de esa mano de obra tan dócil y barata.[5]
Tampoco hay que olvidar el proteccionismo económico que practican los Estados para mantener determinadas industrias y grandes empresas. En el caso del Estado español esto se hace mayormente a través de la UE. Así, una vez las grandes empresas logran consolidarse en su propio mercado nacional es cuando desarrollan su proyección internacional. Esto obedece no sólo a razones económicas de la propia empresa en su voraz búsqueda de beneficios, sino que también responde a la necesidad económica del Estado de conseguir recursos de los que carece y simultáneamente proyectar su poder más allá de sus fronteras. Para esta labor el Estado español dispone del Instituto de Comercio Exterior y la Compañía Española de Financiación del Desarrollo, dependientes del Ministerio de Economía, que se ocupan de facilitar la penetración de las empresas españolas en los mercados internacionales. Por este motivo las empresas multinacionales son realmente empresas nacionales que operan a nivel internacional al contar con el apoyo de sus respectivos Estados.[6]
Pero a nivel internacional las empresas dependen en lo esencial de las condiciones establecidas en los acuerdos alcanzados por los diferentes Estados. De aquí se deriva la importancia que determinados países, como Marruecos, tienen para la política exterior española, pues fruto de las negociaciones diplomáticas se alcanzan aquellos acuerdos que permiten la instalación de empresas españolas en su territorio. De esta forma se explica que corporaciones como Inditex,[7] Mango, Cortefiel, Induyco, Mayoral o El Corte Inglés estén radicadas en Marruecos donde practican la más salvaje explotación laboral sobre las mujeres marroquíes, quienes perciben 178 euros al mes por 65 horas semanales, lo que contradice el código de conducta de algunas de ellas como Inditex.
El imperialismo económico recurre a la mano de obra barata y a la falta de escrúpulos de otros Estados para controlar los mercados y afianzar su opresión sobre los trabajadores y trabajadoras de otros países. Así es como en el caso de las empresas españolas instaladas en Marruecos abusan de la mano de obra de una forma inmisericorde, de manera que el 40% las trabajadoras marroquíes de estas empresas del sector textil afirman no poder cubrir sus necesidades ni las de sus familias con los sueldos que reciben, pues en la mayoría de los casos no llegan al sueldo mínimo interprofesional marroquí. Para esto se valen de empresas proveedoras que contratan directamente a las trabajadoras y sobre las que aplican toda clase de abusos: horas extras obligatorias sin remunerar que prolongan las jornadas hasta 12 horas diarias, abusos físicos y verbales, arbitrariedad en la contratación, en las medidas disciplinarias y en el despido, obstáculos a la acción sindical que son, entre otras, las condiciones a las que son obligadas a trabajar las mujeres marroquíes del sector textil. A esto hay que sumar la presencia de menores de 16 años en estas fábricas que son obligadas a trabajar en las mismas condiciones que las mujeres adultas pero por 36 céntimos de euro la hora, es decir, tres veces menos que sus compañeras.[8]
Pero la explotación de empresas como El Corte Inglés llega a lugares más remotos como la India donde su ropa es fabricada por niñas y adolescentes que trabajan en condiciones de práctica esclavitud, y que necesitan más de tres años de trabajo para llegar a ganar 1.000 euros. Las jornadas de trabajo se extienden a 72 horas semanales por 90 céntimos de euro al día en unas condiciones de insalubridad, donde las jornadas de trabajo son de 12 horas sin recibir una compensación económica, ausencia de contrato, falta de libertad de movimientos dentro del propio complejo textil que sólo pueden abandonar una vez al mes bajo vigilancia.[9]
Pero no menos opresivas son las condiciones a las que son sometidos muchos de los trabajadores y trabajadoras de Inditex tanto en la India como en Bangladesh o Brasil. En este último caso han llegado a descubrirse empresas proveedoras cuyos trabajadores se encontraban en unas espantosas condiciones de esclavitud repartidos en más de 30 talleres distintos, con jornadas diarias de hasta 16 horas por sueldos de entre 90 y 130 euros mensuales.[10]

El éxito económico y empresarial de individuos como Isidoro Álvarez se funda sobre una viscosa mezcla de tratos de favor gubernamentales y la explotación más brutal. Su único mérito es el de haber construido una gran corporación sobre las ruinas humanas de cientos de personas sometidas a la más abyecta esclavitud moderna del infame trabajo asalariado. Mientras tanto el aura de respetabilidad y prestigio del que son investidos estos personajes no hace mas que encubrir esa siniestra y atroz realidad sobre la que hoy se levantan los imperios empresariales como El Corte Inglés.

---

[1] Wade, Robert, “Globalization and its Limits: Reports of the Death of the National Economy are Grossly Exaggerated” en Berger, Suzanne y Ronald Dore (eds.), National Diversity and Global Capitalism, Nueva York, Cornell University Press, 1996, pp. 60-88

[2] Evans, Peter B., Dietrich Rueschemeyer y Theda Skocpol (eds.), Bringing the State Back In, Cambridge, Cambridge University Press, 1985

[3] Hall, Peter A. y David Soskice, Varieties of Capitalism: The Institutional Foundations of Comparative Advantage, Oxford, Oxford University Press, 2001. Acemoglu, Daron y James A. Robinson, Why Nations Fail: The Origins of Power, Prosperity, and Poverty, Nueva York, Crown Publishers, 2012

[4] Guillén, Mauro F., El auge de la empresa multinacional española, Madrid, Marcial Pons, 2006

[5] Casellas, Amadeu, Un reflejo de la sociedad. Crónica de una experiencia en las cárceles de la democracia, Barcelona, El Grillo Libertario, 2014

[6] Hu, Yao-Su, “Global or Stateless Corporations are National Firms with International Operations” en California Management Review, invierno 1992, pp. 107-126

[7] Las marcas de esta gran corporación textil son Zara, Bershka, Stradivarius, Oysho, Uterqüe, Pull & Bear, Zara Home y Massimo Dutti.

[8] Setemp, La moda española en Tánger: trabajo y supervivencia de las obreras de la confección, Setem

[9] http://www.elconfidencial.com/espana/2012/03/23/trabajo-esclavo-en-la-india-tres-empresas-espanolas-estan-incluidas-en-la-lista-negra-94749/ Consultado el 29 de septiembre de 2014

[10] http://www.librered.net/?p=9781 Consultado el 30 de septiembre de 2014


 http://emboscado.blog.com/